Noemí Fenoy Ramon Castells MESTRES DE L'ESCOLA "JAUME MIRET" SOSES
Tarda-nit emocionant i corprenedora, revestida de pinzellades que han dibuixat una meravellosa escena en les nostres retines i han gravat un paisatge imborrable a les nostres ments i als nostres cors.
GRÀCIES Marta, Josep Ramon, Olga, Mar, Joan, M. Àngels, Josep Ramon, Ramon, Imma, Mario, Núria, padrina de la Davínia, la Maria i en Joan, Laura, Núria, Maria, Hassan, Mouhcine, Oriol, Abel, Isaac, David, Núria i Miquel per una vetllada no irrepetible (per molts anys sigui) però sí inigualable i inesborrable.
Una casa oberta, somriures i paraules al voltant d'una taula, mirades afables i amables pertot arreu, neguit alegre de canalla amunt i avall, sopar d'etiqueta cuidat fins al mínim detall, lligams d'amistat cada cop més evidents, sòlids i inextingibles...
Tants motius per donar gràcies...
Sempre hem compartit el parer que l'escola s'estén molt més enllà de les aules i de les parets, de les explicacions i de tot un currículum que ha d'ésser ensenyat. La formació es construeix amb una constància mil·limètrica que no s'atura mai, que és progressiva i que en cap cas mor ni s'apaga.
Sempre hem estat del parer que si no s'estima de debò la formació és falsa i no té sentit.
Enguany (i en el decurs dels darrers dos anys) ens hem dedicat, talment com ho fa el blat, a treure una mica de tija (la suficient per tal d'oxigenar-nos) però, sobretot, a fer arrels profundes, resistents i segures al costat de les votres filles, dels vostres fills i també a prop vostre. Podem dir que ha estat una experiència tan summament enriquidora que ara el fet de seguir creixent junts és ja una evidència i una -si ens ho permeteu- necessitat que ens ve molt de gust de satisfer.
La senyoreta vola cap a Alcarràs. Ella assegura que tornarà...
Jo em quedo a Soses. Vull no marxar-ne en temps...
Vull veure créixer els meus alumnes. Vull estar al cas del seu particular fer-se grans. Vull fer-me gran mentre ells esdevenen dones i homes de profit. Vull estar aquí sempre que em necessitin perquè els nostres dos anys junts no són una etapa més, sinó un pas més en un llarg camí en què encara ens queda molt per compartir.
Vull seguir saludant-vos, mares i pares, vull que les arrels creixin i que les nostres tiges vagin cap amunt.
Quan la meva espiga vinclada pel vent del Baix Segrià sigui madura i rossegi serena, moltes d'altres espigues s'estendran al voltant; tots serem una espiga més i cadascuna de les nostres espigues composarà un camp meravellós. I ens mirarem i veurem que som similars. I sabrem que CONTINUA HAVENT-HI QUELCOM QUE ENS AGERMANA: l'amistat, la nostra semblança, els moments que haurem compartit i el fet de conèixer-nos una mica més.
Ens heu ajudat a fer un pas més i ens heu ensenyat moltes coses.
Estem agraïts per aquest aprenentatge.
Amb la boca grossa us diem ben alt que us estimem!
 |
| BODA ANY 2000 |
 |
| BODA ANY 2011 |
 |
| QUI ÉS EL CRACK I QUI LA VELLA GLÒRIA? |
8 comentaris:
El problema de tenir un marit poeta és que després d'escriure ell et preguntes què més pots afegir. Tot i que el Ramon ha escrit de part dels dos, i estic plenament d'acord amb tot allò que a plasmat al blog, necessitava donar-vos les gràcies personalment.
Un proverbi africà que m'agrada moltíssim diu que "per educar un nen cal la tribu sencera". Tant de bo totes les famílies s'impliquessin tant i fossin tan agraïdes com vosaltres, segur que tot aniria molt millor, estic plenament convençuda.
Gràcies per fer-me sentir una més entre vosaltres.
Ah! un 10 al detall del pastís, inolvidable!!!!
Petonets
Quin cap de setmana més intens!!!
El dijous vaig començar amb un berenar d'aniversari i un sopar de "bruixes". Divendres, sopar de futbol sala, que per motius aliens, no vam poder assistir. Dissabte, el gran dia esperat, sopar de classe a la piscina de la Maria.I diumenge el sopar d'aniversari del Joan.
Ahir a la nit, al arribar a casa amb la Davinia al braç, quan vaig veure les escales dels dos pisos que tenia per pujar, vaig pensar, un últim esforç, Mar.I en pensar amb tot el cap de setmana, el meu cor va somriure.
De tots, el millor dia el dissabte. No és per menysprear els altres,ni molt menys, però aquest no sé per qué, em feia sentir un meguiteix.
Vam disfrutar molt amb els preparatius, anant a comprar, aixó sí, això no, els hi agradarà?...Parant la taula, i si posem paper blanc?, estoballes de roba?, al final, roig i negre. Copes?. Preparant el sopar totes juntes, vam riure una bona estona, i sense adonar-nos'en ens va passar l'estona. Tot a punt. Les espelmes pel pasttís preparades, i amb el desig de fer una bonica sorpresa.
La vetllada no va poder sortir millor. Ens vam trobar tots molt bé, molt agust i com si ho haguessim fet tota la vida.Va ser molt bonic veure al professor banyar-se amb els alumnes,i també jugant al futbol , compaginant el temps amb els nens i els pares. La Noemí, una mare més integrada al 100% amb tots nosaltres, i el Carles i la Laura, disfrutant com a camells.
El moment més màgic, va ser el del pastís. La Maria em va comentar: -mama,¿havies vist mai al professor i a la Noemí fer-se un petó? Va ser molt bonic! I cada cop que mira les fotos de la festa, s'emociona quan veu la del petó. En el fons és una romàntica.
Bé, moltes gràcies a tots , especialment al Ramon i la Noemí,per fer d'aquesta una vetllada no irrepetible, i per ser uns grans professionals, com pocs n'hi ha.
DE TOT COR, MOLTES GRÀCIES A TOTS.
Ha estat la millor despedida de final de primaria que podiem haver fet.
P.D. : La meva germana s'ha endut la memory stick de la meva càmara de fer fotos i fins dijous no me la tornarà. Divendres et passarè les fotos per correu.
No estic disposat a trobar-vos a faltar, perquè no penso de cap manera deixar de veure-us!
QUIN COMENTARI MÉS PRECIÓS, MAR!
M'encanta que coincidim en la consideració del fet que els qui ens vàrem trobar dissabte formàvem un puzle d'encaix perfecte. A nosaltres també ens va donar la sensació de trobar-nos entre amics. La senzillesa i la naturalitat en el tracte foren absolutament exquisides!
Per descomptat, això ho repetirem. El proper cop, però, celebrarem ja la nostra amistat!
Ahhh... Tal i com potser haureu comprovat gràficament abans de llegir el comentari, he decidit penjar -com a homenatge al romanticisme de la Maria, la qual restà sorpresa davant el petó amb la Noemí, i com a complement perfecte de la festa i el pastís amb què ens vàreu obsequiar-, una fotografia de la nostra boda fa 11 anys i una d'actual.
Maria, tal i com pots comprovar, els petons són habituals. Saps, però, que a l'escola els mestres som "molt seriosos"...
A més, per als "futboleros" de l'escola, pengem també una imatge amb un futur crack del Barça... Endevineu, endevineu...
UNA FORTA ABRAÇADA A TOTHOM!
ESTEM EN CONTACTE!
que fa el joel huertas en aquesta foto
Isaac...
En Joel és un noi que he vist créixer des de ben petitet. Quan, fa molts anys, jugàvem a futbol sala, ell se'ns ficava entre les cames.
Ja veus com han canviat les coses!
Ahir es va inaugurar la nova Masia blaugrana i ell hi era. Consulteu la versió digital d'El Mundo Deportivo(diumenge, 31 de juliol) i en podreu veure foto.
ja ho e vist. Al veure el diari em vaig sorprendre una mica, perquè no m'ho esperava. Sabia que aniria al Barça, no sabia que estaria entre les 21 primeres persones en estrenar aquesta nova construcció.
Oriol...
Doncs així és. La història d'aquesta nova masia parlarà d'ell i dels restants vint.
A veure si espavileu i hi aneu vosaltres també, futbolistes.
Records!
visca los novios e ramón.o ramonnn quin any mes divertit as passat amb nosaltres
Publica un comentari a l'entrada